El PP busca reavivar el conflicto valenciano
“Es un puro acto electoral que pretende volver a generar una lucha
que ya queda a años luz. No vamos a entrar en esa provocación”. El
presidente de la Associació d’Editors del País Valencià, Jesus
Figuerola, se refiere así a la Ley de Señas de Identidad del Gobierno de Alberto Fabra,
aprobada el pasado día 25 en las Cortes Valencianas por el PP con el
rechazo frontal de la izquierda, en la oposición. Su reacción coincide
con la de otros colectivos culturales y educativos que podrían verse
afectados por el veto que un Observatorio de Señas de Identidad creado
en esa norma tendrá la potestad de aplicar a las ayudas o subvenciones
procedentes de la Administración valenciana.
“¿Van a hacer que no tengan ayudas las editoriales que publiquen libros en los que se hable de País Valenciano o se asuma que valenciano y catalán son la misma lengua?”, se pregunta el presidente de los editores valencianos. “Si pasara, recurriríamos legalmente, pero esa ley no tiene la más mínima trayectoria”, añade Figuerola, en referencia a que toda la oposición ha anunciado que derogará la norma en la próxima legislatura, un mandato para el que las encuestas vaticinan que el PP perderá el poder tras dos décadas largas de hegemonía.
“No hacemos declaración alguna al respecto”, comenta escuetamente Vicent Moreno, presidente de Escola Valenciana, la principal organización de padres, estudiantes y profesores por la enseñanza en valenciano. Editores, escritores, organizaciones docentes o movimientos educativos son las víctimas potenciales de un Observatorio de Señas de Identidad en el que el PP ha situado a dos entidades anticatalanistas, la Academia de Cultura Valenciana y Lo Rat Penat, enfrentadas a las universidades y el mundo cultural porque asumen que valenciano y catalán son la misma lengua.
La Acadèmia Valenciana de la Llengua, institución normativa del valenciano y referencia oficial en materia lingüística, recogida en el Estatuto de Autonomía, ha sido marginada por el Gobierno de Fabra por ese motivo. En su pleno del viernes 27, esa, institución de rango estatutario pactada por el PP con los socialistas en los tiempos de Eduardo Zaplana con intención de sacar la polémica lingüística de la agenda política, aprobó una declaración que advierte de que “cualquier aplicación o interpretación de la Ley de Señas que no respete las resoluciones de la Acadèmia Valenciana de la Llengua en materia de lengua vulneraría el bloque constitucional en el que se inserta la norma básica, el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana, y la ley de mayoría cualificada que regula nuestra institución estatutaria”.
Desde el ámbito universitario, el Col·lectiu Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura, del campus castellonense, se recuerda que ignorar a la Acadèmia “es un hecho jurídicamente grave y los juristas tendrán que dictaminar si directamente la aprobación de la norma es contraria a derecho”.
En su intento de reabrir el viejo conflicto identitario, el PP ha focalizado la polémica ley también sobre otro frente, el de los toros. Al Observatorio de Señas de Identidad se ha incorporado la Federación de Peñas Taurinas de Bous al Carrer. “En un Estado de derecho puedes defender la posición que quieras, pero decimos que no se destine dinero público a una campaña contra una seña de identidad como pueden ser los bous al carrer”, declaraba a este diario el pasado 7 de marzo el consejero de Gobernación y Justicia, Luis Santamaría, impulsor de la norma.
Ya durante la tramitación de la ley, el Partido Animalista-Pacma llevó a las Cortes Valencianas 20.000 firmas contra es tipo de encierros taurinos callejeros y contra su consideración como “seña de identidad”. Tras su aprobación, la asociación Anima Naturalis acusó al PP de “castigar la libertad de expresión para proteger la tauromaquia”. Natalia Rizzo, de esa asociación, se pregunta: “¿No somos suficientemente valencianos si no nos gustan los toros?”. Y se responde: “No considero que seamos menos valencianos por ser más empáticos con los animales y por rechazar la tortura animal”. Según Rizzo, “el PP busca este tipo de golpe porque se ha quedado solo. Es una falta de respeto al pueblo valenciano”. Y puntualiza: “La posible retirada de subvenciones nos da igual; nunca hemos cobrado un euro”.
El cantautor Raimon, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2014
Òmnium Cultural ha anunciat el guanyador d'aquest any, que rebrà el guardó el pròxim 10 de juny en un acte al Palau de la Música Catalana
El cantautor Raimon ha estat guardonat avui amb el Premi d'Honor de
les Lletres Catalanes 2014, segons ha anunciat la presidenta d'Òmnium
Cultural, Muriel Casals. El Premi serà atorgat el pròxim 10 de juny al
Palau de la Música Catalana.
Nascut a Xàtiva (València) el dia 2
de desembre del 1940, Raimon, que porta més de cinquanta anys als
escenaris, és autor d'emblemàtiques cançons com “Al vent” i és autor de
sis llibres com “Poemes i cançons”.
El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes s'atorga a les persones que per “la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva obra intel·lectual, hagin contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”.
Nascut a Xàtiva (València) el dia 2
de desembre del 1940, Raimon, que porta més de cinquanta anys als
escenaris, és autor d'emblemàtiques cançons com “Al vent” i és autor de
sis llibres com “Poemes i cançons”.El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes s'atorga a les persones que per “la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva obra intel·lectual, hagin contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”.
Vora 82.200 alumnes participen al Premi Sambori 2015
Data: 22/05/2015 11:08
Dissabte 23 de maig es lliuren els guardons de país a la Universitat de València. A la convocatòria de 2015 s’ha inclòs una modalitat nova, el Premi Audiovisual Sambori-MiCe. A més s’ha consolidat la categoria dedicada a l’alumnat amb necessitats educatives especials.
El Premi Sambori té
l'objectiu de promoure i difondre l'ús del valencià en l'àmbit educatiu,
a més d'incentivar la creativitat artística i imaginativa de l'alumnat
de les escoles i instituts del País Valencià, així com dels estudiants
de les cinc universitats públiques i de les Escoles d'Adults.
Es
lliuraran els següents guardons: XVII Premi Sambori als estudiants de
Batxillerat, Cicles Formatius, Sencudària, Primària, Infantil i
necessitats educatives especials; XVII Premi Sambori als estudiants
d'Escoles d'Adults i Escoles Oficials d'Idiomes; XII Concurs Sambori
Universitari; Premi Vicent Marzà a la participació comarcal; i Premi
Empar Granell al millor projecte pedagògic de treballs d'Infantil a
l'aula.
El
lliurament del Premi Sambori 2015 de país se celebrarà a la Universitat
de València, amb la presència del retor Esteban Morcillo, de la
presidenta de la Fundació Sambori, Laura Font i del president d'Escola
Valenciana, Vicent Moreno.
Tant
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com les cinc universitats públiques
valencianes donen suport al Sambori i "la participació de l'alumnat és
possible gràcies al treball que es fa des de les Coordinadores comarcals
d'Escola Valenciana i la il•lusió i l'esforç dels docents, els pares i
les mares dels centres", ha manifestat la presidenta de la Fundació
Sambori, Laura Font.
Durant la
primavera, en el context de les activitats de les Trobades d'Escoles en
Valencià, es lliuren els Sambori comarcals. Dels guanyadors d'aquesta
fase per comarques es trien els millors treballs del País Valencià.
En
tot el procés enguany han participat 82.113 alumnes, gràcies al treball
de 3.822 docents d'un total de 609 centres educatius.
La
participació d'alumnat ha augmentat respecte a l'edició de l'any
passat. Enguany s'ha comptat amb 3.402 alumnes més que han escrit relats
per al Sambori.
El president
d'Escola Valenciana, Vicent Moreno, ha destacat: "El Premi Sambori és un
model exemplificador de l'organització en xarxa de la comunitat
educativa. Primer el treball a cada classe de cada escola i cada
institut. Després la coordinació en cada comarca i finalment el fruit
dels finalistes i guanyadors en l'àmbit de país. Una activitat com el
Sambori és la plasmació de la manera de fer les coses de l'escola que
volem".
L'acte comptarà amb actuacions a càrrec d'Enric Esteve, l'Assaig Animat i el contacontes Llorenç Giménez.
Segons Andreu Domingo, la identitat de Catalunya es construeix a
través de la immigració, sobretot a partir del segle XX, moment en què
esdevé un sistema complex de reproducció (és a dir, el creixement
demogràfic de Catalunya es basa en l’aportació migratòria perquè la
fecunditat és molt baixa). La immigració “és tan important que no només
ha conformat la demografia del país, sinó també l’economia, la política,
la cultura i la identitat” i, per tant, Domingo reivindica que passi a
ser considerada com un mite fundacional (mite és aquella
narrativa que explica la història d’una comunitat i que fa possible
l’existència de la mateixa comunitat i la seva projecció en el futur).
Sovint es manté una posició que, segons Domingo, no és del tot encertada, ja que es considera que la immigració “és l’amenaça a la continuïtat de la llengua”: en realitat, és justament a l’inrevés, ja que “la importància que té la llengua com a marca antropològica de la identitat a Catalunya és precisament també gràcies a la immigració”. I per què? Segons Domingo, per sis raons: en primer lloc, si bé no tots els habitants a Catalunya parlen català, sense la immigració només tindria tres milions d’habitants, cosa que tampoc garantiria la continuïtat de la llengua. En segon lloc, en els seus inicis, el tret diferencial del catalanisme, que es va forjar en un període de diglòssia, era el dret català i no la llengua, que ho va esdevenir amb la immigració. En tercer lloc, si la immigració és el pal de paller de la demografia catalana, la llengua és una marca de mobilitat social. En quart lloc, ha vingut molta gent en poc temps i, per tant, és normal que no totes sàpiguen català, cal que l’aprenguin. En cinquè lloc, la globalització ha fet que les llengües que es parlen a Catalunya hagin crescut molt i també les identitats, de manera que no ens ha d’estranyar que una persona pugui sentir que pertany a més d’una identitat, si bé de llengua i identitat de la nació només n’hi ha una (en aquest cas, la catalana). Finalment, Domingo apunta que la veritable amenaça per Catalunya és la subgovernació a l’Estat espanyol, que és “incapaç de reconèixer-se a si mateix com a plurinacional i que a més se sustenta en una ideologia, el nacionalisme espanyol, que menysté sistemàticament qualsevol altra cultura”.
Jean-Bosco Botsho comparteix la seva experiència com a africà amb la llengua i remarca que, com a immigrant, ha viscut realitats que no són conegudes per la gent d’aquí i que a vegades, si no s’aprofundeix gaire, per aquest motiu, se’ls pot veure com una amenaça. Botsho va arribar a Catalunya l’any 1995, després d’haver fet una estada a Bèlgica, per escriure la seva tesi doctoral. Com a “altre català” (en al·lusió directa a Paco Candel), Botsho explica que l’única diferència que hi ha amb la generació d’altres catalans, que venia d’Espanya, és que ells es poden considerar “catalanoglobalitzats”, perquè es posa de relleu una “reconciliació entre la llengua catalana i el món estranger”.
Segons Botsho, el seu primer contacte amb el català va ser “a fora”, amb el francès: “Jo escric més bé i més fàcilment el català que el castellà perquè vaig estudiar francès”. Ara bé, si bé hi ha la tendència a creure que Catalunya no és coneguda a l’Àfrica, no és veritat, ja que hi ha un contacte conscient a través del Barça, però també d’associacions com l’Africat, de la qual és president i que té com a objectiu fer difusió de la cultura catalana a l’Àfrica.
Botsho és també del parer que si arribes a Catalunya has de parlar en català (a l’Àfrica tenen una dita que diu així: “Quan arribes a un poblat i t’adones que per ballar la gent d’allà posa el cap a terra i les cames a l’aire, tu també ho has de fer”), i que t’has de sentir català, però es pregunta: “Els catalans ens consideren a nosaltres ciutadans?”. “Nosaltres volem ser catalans, volem aprendre en català i que la gent ens consideri com a persones d’aquí que podem fer país”, conclou.
“Hi corresponem, els catalans? És a dir, estem a l’alçada de la diversitat poblacional que ha vingut amb la tercera onada immigratòria?”, es pregunta Domingo, sobre la reflexió que ha fet Botsho. Domingo alerta dels perills de convertir-nos en una pigmentocràcia, d’acabar, doncs, estratificant pel color de la pell o la religió, cosa que trencaria la definició de la identitat que nosaltres mateixos tenim: “Si reduïm la definició (de la identitat) a una d’estrictament etnocultural del que vol dir ser català, potser sí que estaríem al cim de tot, però seríem molt pocs i duraríem molt poc”, explica.
A Domingo el preocupen dues coses: d’una banda, que es produeixi la integració segmentada, és a dir, que siguem capaços de tolerar els africans si són esportistes, músics, etc., i prou, i, d’altra banda, que hi hagi desigualtat creixent —cosa que ja no depèn de nosaltres exclusivament—: “Si el sistema complex de reproducció funcionava amb la mobilitat social ascendent, en un moment com l’actual en què es posa en perill la mobilitat social ascendent de tothom, com ens ho farem? La majoria d’immigrants vénen aquí per millorar la seva vida”, puntualitza.
Quina relació hi ha entre llengua i immigració?
Aquest dimecres a la seu d’Òmnium Cultural s’ha reprès
de nou el cicle de llengua Març per la Llengua. La setmana passada va
ser el torn d’Albert Rossich, escriptor i catedràtic de Filologia
Catalana a la UdG, i Joan Daniel Bezsonoff, escriptor nord-català i
professor de llengua catalana, que van parlar sobre plurilingüisme en la literatura catalana. Aquesta setmana el demògraf i professor Andreu Domingo, autor del llibre Catalunya al mirall de la immigració, i l’africanista i professor Jean-Bosco Botsho han parlat sobre immigració i llengua. Abans
de començar la sessió, han recordat la figura de Joaquim Molas com a
professor de professors en l’àmbit de la llengua i literatura catalanes.
Sovint es manté una posició que, segons Domingo, no és del tot encertada, ja que es considera que la immigració “és l’amenaça a la continuïtat de la llengua”: en realitat, és justament a l’inrevés, ja que “la importància que té la llengua com a marca antropològica de la identitat a Catalunya és precisament també gràcies a la immigració”. I per què? Segons Domingo, per sis raons: en primer lloc, si bé no tots els habitants a Catalunya parlen català, sense la immigració només tindria tres milions d’habitants, cosa que tampoc garantiria la continuïtat de la llengua. En segon lloc, en els seus inicis, el tret diferencial del catalanisme, que es va forjar en un període de diglòssia, era el dret català i no la llengua, que ho va esdevenir amb la immigració. En tercer lloc, si la immigració és el pal de paller de la demografia catalana, la llengua és una marca de mobilitat social. En quart lloc, ha vingut molta gent en poc temps i, per tant, és normal que no totes sàpiguen català, cal que l’aprenguin. En cinquè lloc, la globalització ha fet que les llengües que es parlen a Catalunya hagin crescut molt i també les identitats, de manera que no ens ha d’estranyar que una persona pugui sentir que pertany a més d’una identitat, si bé de llengua i identitat de la nació només n’hi ha una (en aquest cas, la catalana). Finalment, Domingo apunta que la veritable amenaça per Catalunya és la subgovernació a l’Estat espanyol, que és “incapaç de reconèixer-se a si mateix com a plurinacional i que a més se sustenta en una ideologia, el nacionalisme espanyol, que menysté sistemàticament qualsevol altra cultura”.
Jean-Bosco Botsho comparteix la seva experiència com a africà amb la llengua i remarca que, com a immigrant, ha viscut realitats que no són conegudes per la gent d’aquí i que a vegades, si no s’aprofundeix gaire, per aquest motiu, se’ls pot veure com una amenaça. Botsho va arribar a Catalunya l’any 1995, després d’haver fet una estada a Bèlgica, per escriure la seva tesi doctoral. Com a “altre català” (en al·lusió directa a Paco Candel), Botsho explica que l’única diferència que hi ha amb la generació d’altres catalans, que venia d’Espanya, és que ells es poden considerar “catalanoglobalitzats”, perquè es posa de relleu una “reconciliació entre la llengua catalana i el món estranger”.
Segons Botsho, el seu primer contacte amb el català va ser “a fora”, amb el francès: “Jo escric més bé i més fàcilment el català que el castellà perquè vaig estudiar francès”. Ara bé, si bé hi ha la tendència a creure que Catalunya no és coneguda a l’Àfrica, no és veritat, ja que hi ha un contacte conscient a través del Barça, però també d’associacions com l’Africat, de la qual és president i que té com a objectiu fer difusió de la cultura catalana a l’Àfrica.
Botsho és també del parer que si arribes a Catalunya has de parlar en català (a l’Àfrica tenen una dita que diu així: “Quan arribes a un poblat i t’adones que per ballar la gent d’allà posa el cap a terra i les cames a l’aire, tu també ho has de fer”), i que t’has de sentir català, però es pregunta: “Els catalans ens consideren a nosaltres ciutadans?”. “Nosaltres volem ser catalans, volem aprendre en català i que la gent ens consideri com a persones d’aquí que podem fer país”, conclou.
“Hi corresponem, els catalans? És a dir, estem a l’alçada de la diversitat poblacional que ha vingut amb la tercera onada immigratòria?”, es pregunta Domingo, sobre la reflexió que ha fet Botsho. Domingo alerta dels perills de convertir-nos en una pigmentocràcia, d’acabar, doncs, estratificant pel color de la pell o la religió, cosa que trencaria la definició de la identitat que nosaltres mateixos tenim: “Si reduïm la definició (de la identitat) a una d’estrictament etnocultural del que vol dir ser català, potser sí que estaríem al cim de tot, però seríem molt pocs i duraríem molt poc”, explica.
A Domingo el preocupen dues coses: d’una banda, que es produeixi la integració segmentada, és a dir, que siguem capaços de tolerar els africans si són esportistes, músics, etc., i prou, i, d’altra banda, que hi hagi desigualtat creixent —cosa que ja no depèn de nosaltres exclusivament—: “Si el sistema complex de reproducció funcionava amb la mobilitat social ascendent, en un moment com l’actual en què es posa en perill la mobilitat social ascendent de tothom, com ens ho farem? La majoria d’immigrants vénen aquí per millorar la seva vida”, puntualitza.
Busca notícies en català o fes-ne la traducció. Gràcies
ResponderEliminarun model educatiu com el finlandés seria molt bona idea
ResponderEliminar